Podria escriure
els versos més bonics
en aquest poema.
També podria dir-te
que t'estimo tant
com un ocell a la llibertat.
Que et veig en cada miratge
i et pense en cada paraula,
record i sentiment.
Que els dies no importen
si estàs al meu costat
arrecerada sota els meus braços.
Podria escriure
els versos més bonics
avui, ahir i sempre.
Que l'amor és
com un perfum inesgotable
que impregna per allà on passa.
Que la vida
no és vida
si no estàs al meu costat
Podria escriure
els versos més bonics
junts, separats i a punt de retrobar-nos.
Podria dir-te “t'estimo”,
m’agrades, m'encantes
i que em fas falta.
Però tinc por. Molta por.
Perquè i si escric aquests versos
i no estan a l'altura d'estimar-te?
I si cap poema
pot transmetre l'essència
del que significa estimar?
I si perdo el temps banalment
buscant uns versos que no existeixen
i perdent-te a tu amb ells?
De moment romandre en silenci
gaudint al teu costat
amb aquest poema imperfecte.
Perquè si algun dia escric
els versos esperats, quina gràcia tindria
seguir vivint al teu costat?
Il·lustració de l'Abril Piñol