Text escrit el dia 01/02/2021.
Quan era petit pensava que les papallones eren especials. Ara que sóc gran, o això vull pensar, les segueixo admirant. Quan en veig una, sigui on sigui, sempre intento observar-la al màxim, fins que marxa i llavors, no la torno a veure mai més. Ella fa el seu camí, suposo, i jo intento fer el meu. És trist pensar que no ens tornarem a creuar, però és bonic gaudir de la sensació d’un primer i, a la vegada últim, adeu sincer i real. Ella volarà per paratges inhòspits, menjarà de flors úniques i seguirà navegant en el blau del cel. Jo, en canvi, no sé on vaig, ni que faré demà, ni tampoc si ja hauré après a volar. Fa dies que ho intento, però no puc. Només aconsegueixo enlairar-me uns segons gràcies a l'impuls de les meves cames, però tot seguit, torno a caure a terra.
Vaig escoltar un dia que amb ganes es pot aconseguir tot, però em van enganyar, perquè jo en tinc moltes i encara no puc volar. Estic començant a pensar que el que em falten són les ales, però de moment, ho continuaré intentant.
Comments