Buscar
  • Enric Kahn

ELS OCELLS

Per les vívides esquerdes del present

s'escapa la vida que sempre hem anhelat.

Com les llàgrimes acariciant uns pòmuls.

Com la sorra defugint riu avall.


I des de dalt, els ocells ens miren perplexos

parats damunt d'una paret sense fissures.

Com si fossin Déu

Com si fossin res.


"Al cel no hi han pedres, ni escletxes!"

Maleeixen els pobres semideus,

perquè saben que al terra hi són totes

ben vives i ben presents.


- Fa anys van caure i ja s'han arrelat –


"Quina llàstima no poder volar",

penso jo.

"Quina enveja poder ensopegar",

pensen ells.


Saben que amb pedres o sense

faran camí.

Sense elles més fàcil,

però amb elles més fèrtil.