[L'escala fosca del desig no té barana]
Maria Mercè Marçal
Deixa el món cremar.
Que el foc s’ho mengi tot,
les temors d’aquells que no viuen,
sense ànima ni cor,
i com si fossin res, se’ls emporta el vent.
Deixa el món cremar.
Que els arbres tornin a germinar.
Nosaltres, pobres innocents
molt n’hem d’aprendre de la seva fulla
i de la bellesa que surt d’una simple tija.
Deixa el món cremar.
Els animals ens demostraran el bé,
destruiran les nostres falses utopies,
construiran nous poemes
i proscriuran la ignorància arreu de les muntanyes.
Deixa el món cremar.
La cendra esdevindrà poesia,
rajos de versos brollaran de les finestres,
inundaran barris i viles
i faran trontollar els pilars de l’estupidesa.
Deixa el món cremar.
La vida es reduirà a la vida.
L’art germinarà per obligació divina.
No hi ha vida sense l’art,
ja que, l’art fa de la vida, vida.