[Una esperança desfeta,

una recança infinita.

I una pàtria tan petita

que la somio completa.] Pere Quart

Una pàtria que s'allunyava,

s'empetitia en l'horitzó.

A cada passa més enyorada

i a cada sentiment més temor.

A la guerra vàrem marxar,

un dia en plena foscor,

la nit ens abrigava

i sort d'ella, ara escric això.

La gent ens preguntà:

Com podíem parlar d'amor?

Com podíem arribar a estimar?

A una terra en rebel·lió.

Un poble que em cap en la mà,

em té robat el cor,

fins i tot la falç li serveix d'arma

per alçar i defensar el seu vol.

La revolta ens motivà,

ni la fam ni la set, eren obligació,

només importava guanyar

a l'estat feixista, l'estat opressor.

No érem ignorants per caminar en direcció

oposada del nostre lloc,

ho fèiem per salvar el plor

d'una terra envoltada per foc.

Els rossinyols eren la nostra empenta,

com el destí dels segadors,

morir en plena batalla

llaurant espigues d'or.

La terra lamenta la força utilitzada,

mentre el cel lloa els vencedors,

la sang mai podrà ser esborrada

de les mans dels governadors.

Poble estimat:

avui no és dia de dol,

per fi tenim el somni esperat.

La preuada llibertat.