Buscar
  • Enric Kahn

SEGLE XVII. DIARI D'UN NINGÚ

Text escrit per a la participació al FiralSlam (25/07/2021).

No es podien emprar paraules que no existissin al segle XVII.


Ens preocupen moltes coses, però encara no tenim ni idea d'on anirem a parar.


Estic a casa. Si és que aquestes 4 fustes mal retallades es poden considerar una llar, però com a mínim tinc un lloc on caure mort. La xemeneia em salva de l'embat dolorós del fred i aquestes esqueixades peces de roba, aconsegueixen arrecerar-me de morir en l'intent.


Quasi bé no hi veig. Estic a la meva pròpia casa i quasi bé no veig res. Ja no tinc espelmes i els rajos de llum que brollen de la llar de foc es van apagant, de la mateixa forma que s'apaga l'amor i el seu mal. Quina ferum envolta la casa, quin combustible més pudent. Com que no tinc ni llenya, ni carbó, ni palla, he d'utilitzar per a escalfar-me fems. Sí, sóc pobre, no me'n vull pas amagar.


Des d'on sóc, degut als grans i abundants forats de les parets, sento en els carrers solitaris la gent murmurar. Diuen que ja podem veure les estrelles, que un vell barbut ho ha aconseguit. Pobres necis que es pensen que per veure-les ja són seves. Abans que sé d'algú, prefereixo caure en l'oblit.


També sento que hi ha filòsofs que defensen que "penso i, per tant, existeixo", però jo penso i a mi mai ningú m'ha donat motius per existir. Potser si fos ric com ells tindria una casa sense forats i una llar de foc alimentada amb el combustible que més crema., però prefereixo viure a la intempèrie, perquè des d'aquí, veig les estrelles més de prop i als humans, més de lluny.